Gatzara!
S'acosten les vacances. Ja es comença a acabar el curs a tot arreu. El primer que s'ha acabat és el de la Gatzara, aquest cap de setmana. Aquest any ha estat un final de curs sonat. A més del concert de cada any, les més grans n'han fet un elles soles, que havia de tenir dues sessions però n'han tingut tres. Això de prorrogar per l'èxit de públic no passa gaire sovint, i en aquesta coral ja comença a ser un costum.El concert de les més grans va estar molt, molt bé. El principal, que era cantar, ho van fer molt bé, però com que ja fa temps que ho fan, no ens va sorprendre tant. Les parts secundàries, que acabaven d'arrodonir l'espectacle, sí que eren noves i van sorprendre: el vestuari (creació de la modista Ulutette, ajudada pels seus menairons), les coreografies i els enllaços entre cançons. Cantar i ballar alhora no és gens fàcil (ho sé perquè a la Mixta estem assajant una cançó amb coreografia), però elles ho van fer molt bé. La ballarina Ulutina tenia molt salero, a més de cantar amb veu de tro, tan allà baix de tot com allà dalt més amunt. Van fer el concert d'una tirada i enllaçant les cançons com per art de màgia. Em sembla que elles s'ho van passar molt bé i nosaltres, també. Ho vam demostrar amb un bon picament de mans.
Després dels dos concerts de dissabte, diumenge hi va haver el de tota la coral. Tot el concert va anar molt bé. Els petits cantaven amb molta seguretat; els més petits, Déu n'hi do; els grans, molt bé, amb solista inclòs; els mitjans, entregadíssims (sobretot quan els dirigia la Mariona, tot s'ha de dir) i les més grans van triomfar amb una selecció dels seus grans èxits, tot i el cansament. Aquesta vegada no hi va haver xou perquè els pares recollissin els petits, però els canvis de grup van ser molt àgils i el concert no es va fer gens pesat. Al final va ser molt maco l'agraïment als monitors que plegaven, encara que no hi havia la nostra Joaneta. Les que plegaven van llegir un text en què van parlar sense floritures del que significava la Gatzara per elles i van agrair a tothom que havia fet alguna cosa perquè hi poguessin anar. Després van cantar una cançó amb la lletra canviada que ens va fer emocionar a la mama i a mi. La cajonista Ulutón gairebé semblava que ho hagués fet tota la vida.
El dinar va estar molt bé. Ens van dar fideuà, amanida i gelat. La llàstima és que no ens van poder quedar a veure les actuacions perquè la senyoreta Duluté havia d'anar a tocar la Setena de Beethoven al cor de Catalunya.
En fi, jo només volia dir que tant al concert de les més grans com els mitjans cantaven amb la Mariona eren un exemple de com s'ha de sortir a cantar a un escenari: amb ganes i dirigint-se al públic, però m'ha sortit aquesta crònica.
Gatzara rules!
P.D. Avui he fet la brometa de dir que hauríeu d'agafar els Verdums i fer un "Verdums by Gatzara", a veure si els arregleu i els ompliu de gent.